Gran concert d’homenatge a Manuel Cabero al Palau

El proppassat 17 de gener va tenir lloc al Palau de la Música Catalana un destacat concert d'homenatge a Manel Cabero (1926-2022) qui va ser fundador, impulsor i ànima de l'Agrupació Cor Madrigal. Tota la «família Madrigal», això és els cors L'Esquellerinc, el Cor Albada, el Cor Ariadna, el Cor Signum a més del mateix Cor Madrigal, van unir-se al Palau per retre un homenatge a una de les personalitats musicals més singulars i importants del panorama musical català de les darreres dècades. Va sumar-s'hi també la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, el Cor Infantil "Escola Niu" de Castellterçol i la Coral infantil de l'Escola Waldorf La Font de Vic, a més dels músics Marc i Montserrat Cabero, Pau Casan i Juan de la Rubia, per oferir dues destacades obres que es van interpretar, la Cantata de Sant Nicolau de Benjamin Britten (1913-1976) i, de forma molt especial, la magnífica cantata de Narcís Bonet (1933-2019) Ho sap tothom, i és profecia amb text de J. V. Foix i que publicada per DINSIC.

 

                                      

Amb la possibilitat d'interpretar el públic alguns moments musicals de les cantates de Britten i Bonet, encara va haver-hi temps per escoltar dues nadales-estrena dels compositors Lluís Avendaño i Bernat Vivancos. El concert va venir precedit pels parlaments de representants del món coral català i de l'Ajuntament de Barcelona on es van desglossar la personalitat carregada de passió i erudició de Cabero. Però també va ser un homenatge implícit a Narcís Bonet, autor de la nostra editorial, que des de la seva mort el 2019 no havia estat tornat a interpretar a l'edifici de Lluís Domènech i Montaner.

 

                                      

En la crònica-crítica del concert, a El Punt-Avui, Oriol Pérez i Treviño va dir:

Va ser el lúcid director d'orquestra Edmon Colomer qui, en finalitzar el concert homenatge a Manel Cabero d'aquest dimarts al Palau, no es va poder estar d'expressar a través de les xarxes socials que, aquella nit, s'havia respirat normalitat. Si hem de creure la visió del Romanticisme que assegurava com la música constituïa la manifestació cultural que més permetia prendre la temperatura moral d'una nació, ens cal dir que, per unes hores, Catalunya va ser un país normal i amb alçada moral.