20 MORT I TRANSFIGURACIÓ DE STRAUSS
Sonoritat orquestral sense sordina: quatre autors que han sabut treure el màxim rendiment de l’orquestra, des de la potència de Wagner fins a la profunditat de Strauss, passant per l’elegància de Ravel i l’experimentació de Boulez, de qui celebrem el 90è aniversari.
L’orquestra és l’instrument més ric i complex que els compositors tenen a l’abast per experimentar i crear música. Wagner en va explotar les possibilitats harmòniques i tímbriques fins a límits que mai abans ningú no hauria imaginat; Strauss encara va anar més enllà a la recerca de l’expressivitat de grans blocs sonors; Ravel va continuar innovant amb la incorporació d’instruments com el saxòfon, i Pierre Boulez, ja a la segona meitat del segle XX, va trencar esquemes amb propostes com Rituel, en què enfronta vuit grups instrumentals...
L’orquestra és l’instrument més ric i complex que els compositors tenen a l’abast per experimentar i crear música. Wagner en va explotar les possibilitats harmòniques i tímbriques fins a límits que mai abans ningú no hauria imaginat; Strauss encara va anar més enllà a la recerca de l’expressivitat de grans blocs sonors; Ravel va continuar innovant amb la incorporació d’instruments com el saxòfon, i Pierre Boulez, ja a la segona meitat del segle XX, va trencar esquemes amb propostes com Rituel, en què enfronta vuit grups instrumentals...